En Tuc no havia vist mai una palmera. Passejant pel camí que duu a Sant Joan, vàrem deixar enrere la palmera solitaria, arrecerada al darrer edifici de la vila. Cercàvem els claps d'alzines i els roures petits, que no hi eren; els panys de roca calcària i els horitzons d'on veníem, que faltaven.
Com hauria sigut tot plegat en un altre paisatge? Com hauria esdevingut tot si haguéssim retrobat els turons necessaris per fondren's en el temps i en l'espai de les bosquines i embadiocar-nos, enlairant la vista enlla dels cingles?.
A prop del mar, juliol de 1997
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada